Manifest Comuner

Continguts

    manifiesto-comunero

    1. El dilema de la nostra època
      • L’abundància a l’abast de la mà
      • Desigualtat, desocupació i desmoralització
      • El que es descompon no és només el sistema econòmic, sinó l’experiència humana
    2. El capitalisme i els seus crítics
      • El capitalisme va donar forma al món perquè va saber crear, abans de canviar l’estat, una nova forma d’experiència humana
      • Els revolucionaris que estimaven les crisis i les grans escales
    3. La història que no ens van explicar
      • El nou món naixerà i s’afirmarà a l’interior del vell
      • Les noves relacions, aquí i ara
    4. L’escala i l’abast
      • De l’era de les economies d’escala…
      • …A l’era de les ineficiències d’escala
      • Avui el capital és massa gran per a l’escala productiva real…
      • …I l’escala òptima s’acosta a la dimensió comunitària
    5. Construir abundància aquí i ara
      • Abundància té a veure amb producció, no amb consum
      • Un producte escàs en una xarxa descentralitzada és abundant en una xarxa distribuïda
      • El «mode de producció P2P» és el model per a la producció d’abundància
      • Les dues cares de la productivitat
      • Generar artificialment escassetat s’ha convertit en la forma de vida de la indústria sobreescalada
      • L’abundància és la màgia que brilla sota la «ètica hacker»
      • El camí de l’abundància no passa per produir menys
      • Què fem amb la sobreexplotació de recursos naturals?
      • Unint els punts
    6. Conquerir el treball, reconquerir la vida
      • No poder accedir al treball és romandre a l’exili social
      • No hi ha autorealització sense treball
      • Conquerir el treball és reconquerir la vida
    7. De sumar a multiplicar
      • L’escenari serà urbà
      • Les tasques dels comuners
      • Tu ets el protagonista
    8. Apèndix: coses concretes que pots fer amb aquest manifest
      • Amplia la conversa
      • Organitza espais de trobada
      • Prepara’t per «fer comunitat»
    9. Apèndix: Preguntes y crítiques interesssants
      • «És molt diferent produir programari lliure que produir verdures, semblaria creïble per a un futur 100% virtual, però de verdura en seguirem necessitant»
      • «Quan es parla del treball i de la seva reconquesta, sembla suggerir la substitució del treball assalariat únicament pel treball voluntari»
      • «Les comunitats igualitàries no sofriran en el seu sí el problema de les escales?»
      • «Manquen referències al feminisme»
    10. Apèndix: Aportacions sobre el significat d’aquest manifest
      • Antonio Blanco: Preludi
      • Carlos Sanmartín: Comunitarisme per a sortir del capitalisme
      • Juan Ruíz: Un manifest comuner
    Als amics del Club de las Indias,
    perquè a ells es deu la meitat més valuosa d’aquest manifest.

    Als comuners de totes les èpoques,
    erquè els seus errors ens van deixar les preguntes correctes.

    Als nous comuners de tot el món,
    perquè el seu entusiasme ens avança l’ànim d’un temps per venir.

    El dilema de la nostra època

    L’abundància a l’abast de la mà

    Mai abans en la Història de la Humanitat les capacitats tècniques han estat tan potents i accessibles al comú de les persones com avui. El desenvolupament massiu d’Internet a partir dels anys noranta va canviar profundament les formes de socialitzar, compartir i treballar. Es va crear riquesa en llocs socialment i geogràficament perifèrics de la mà de milions de petits productors que, per primera vegada, podien accedir de manera efectiva a altres mercats i coneixements. Només a Àsia vam veure sortir de la misèria centenars de milions de persones, més que en tota la Història de la Humanitat.

    A mesura que el canvi tecnològic es convertia en canvi generacional i social, apareixien més i més àmbits d’abundància, béns gratuïts, noves formes de treball en col·laboració i, sobretot, una nova ètica del treball basada en el coneixement, la creació de béns i la «desalienació». Això que en el canvi de segle se’n va dir «ètica hacker» estava inspirant el naixement del primer bé públic universal construït intencionalment per la nostra espècie: el programari lliure, que ha significat per sí mateix una transferència de coneixement i tecnologia més gran que la realitzada mai per tota l’Ajuda al Desenvolupament dels països rics.

    I, però, ni tan sols l’altra gran crisi dels últims cent anys -la oberta amb el «crack del 29»- havia generat tant descontentament i suscitat un esperit tan fosc i un pessimisme tan generalitzat. Ni les admonicions ni les esperances serveixen ja de caixa de reclutament en els discursos. El benestar ha deixat de ser un resultat creïble de les prospectives dels analistes i de les opcions dels partits polítics, siguin vells o nous. Totes les línies de contenció s’han demostrat fútils per a la gent comuna. Entrem en un temps en què cap relat podrà ser cregut si no pot demostrar, aquí i ara, que serveix perquè una nova generació es desenvolupi i visqui decentment mitjançant el treball.

    Desigualtat, desocupació i desmoralització

    I és que, si hi ha hagut alguna cosa realment global durant els últims deu anys, ha estat l’experiència de la descomposició social. És igual que mirem a les regions més desenvolupades del món o als països emergents, a la Mediterrània o al Mar de la Xina, en el món anglòfon o a Amèrica del Sud: la societat és cada vegada més desigual i fàcilment les diferències es tornen acumulatives. Qui perd un tren, queda sense destí.

    Als països més desenvolupats la classe mitjana ha redescobert la desocupació. Les noves generacions ni tan sols tenen accés al treball o, si el tenen, és tan precari que no els permet experimentar el significat real del que fan. El treball ha deixat de considerar-se el centre de l’acció col·lectiva, l’origen de l’autonomia personal i l’aportació de cadascú a la societat. En la cultura popular d’avui el treball és un bé escàs. Com si fos un metall preciós, no falten start-ups i ONGs que especulin amb ell. El treball, l’enllaç necessari entre l’esforç personal i el progrés col·lectiu, es devalua fins al límit no només en el mercat -reduint el seu tros de pastís davant del capital-, sinó també moralment, en la seva consideració pública i en l’organització interna. Ha passat de considerar-se universalment el centre de l’organització social, a percebre’s com un fenomen en extinció; de veure’s com el fonament de la realització personal, a viure’s com a font d’angoixa.

    En un món on poder aportar al benestar comú, treballar, es relata com si fos un privilegi, l’única manera de construir una vida sembla ser la d’obtenir una renda. Una renda no és un ingrés qualsevol, sinó una posició avantatgista i immerescuda, un benefici extraordinari produït al marge del valor que un aporta. Rendes són els beneficis generats per les grans empreses gràcies a regulacions fetes a mida o monopolis que només existeixen per la imposició legal, com la propietat intel·lectual; rendes són els «incentius» decidits i inflats pels mateixos directius que els reben, o les conseqüències en diner efectiu que només pertanyent a certes esferes socials es pot accedir a certes posicions i contractes, públics o privats. Les rendes es tornen fàcilment acumulatives i generen una espiral de desigualtat quan l’accés a la informació i l’educació depèn dels ingressos personals, o quan es restringeix sistemàticament la competència per a assegurar-les, com fa rutinàriament l’estat en sectors clau com l’energia, les telecomunicacions o els mitjans de comunicació.

    En un món de rendes tot sembla un joc de suma zero, on un guanya perquè perden els altres. Desconfiar de tot i de tots, institucions i persones, és la norma. Campa un individualisme de la pitjor espècie per al que la vida és en realitat un sense sentit, un mer sobreviure.

    El que es descompon no és només el sistema econòmic sinó el que significa l’experiència humana

    No només és la cohesió social la que es descompon. Es descomponen les regles del sistema econòmic i amb elles l’experiència humana i allò que significa ser humà en el nostre temps. És la incapacitat del sistema econòmic per crear un futur per a tots el que produeix la solitud i la desconfiança de cadascú; és la mesquinesa d’un sistema en què les empreses depenen dels beneficis que obtenen gràcies a rendes més que de vendre els seus productes, d’eliminar competidors més que de superar-se, la qual cosa produeix vides dependents, pidolaires i rapinyaires.

    Mai hi ha hagut tanta riquesa ni tant coneixement com ara i, però, lluny de sentir les dues coses com una esperança d’abundància per a tots, són cada vegada més els qui temen que es converteixi en una amenaça per a la Naturalesa, de la mateixa manera que ho senten dia a dia com una amenaça per a la seva supervivència personal.

    El capitalisme i els seus crítics

    Hi va haver un temps en què el capitalisme va transformar el món, apropant a la nostra espècie a aquesta abundància que avui tant l’espanta. El «càncer dels negocis» es va apropiar de les velles societats europees, feudals primer i colonials segles després, i les va rebentar des de dins en un llarg procés de gairebé sis-cents anys. El capitalisme, en principi una cosa marginal -urbà en un món rural, dinàmic en una societat estamental, igualador en un sistema en què la identitat es basava en el llinatge i l’origen- va ser revolucionari ja des dels seus primers passos. Des de la ciutat i els seus mercats va anar creant noves maneres de vida i mentalitats, noves formes de coneixement, noves llibertats i noves pertinences col·lectives.

    El capitalisme va donar forma al món perquè va saber crear, abans de canviar l’estat, una nova forma d’experiència humana

    El capitalisme va crear una nova forma d’experiència humana i, al fer-ho, va dinamitar les relacions estamentals, les seves castes i les seves classes. No va ser la tasca d’una generació. Només va poder desplegar tot el seu potencial després de segles d’evolució i consolidació, de conversió de la fira -el mercat temporal- en un gran taller urbà permanent i, més tard, del gremi artesà en manufactura sotmesa al mercader inversor, que comprava els materials i portava els productes a mercats llunyans. És només llavors quan la industrialització converteix en transformació social profunda del que fins llavors havien estat només «tendències». És el gran moment revolucionari de la burgesia.

    En primer lloc el capitalisme va convertir en mercaderia la terra, el principal mitjà de producció de l’època. En el procés, el comunal agrari i forestal -la forma més antiga i universalment estesa de propietat- va passar a ocupar un lloc marginal. I, amb ella, la comunitat real de la família, el clan o llogaret, en la qual tots poden posar cara als altres perquè estan lligats a ells per relacions interpersonals i afectes. El buit va ser omplert al llarg del segle XIX per una altra innovació: la comunitat imaginada de la nació. «Imaginada» no per irreal, sinó perquè els que es consideren els seus membres no coneixeran més que a una petitíssima part dels altres i hauran d’imaginar la resta a partir d’uns atributs, pràctiques, valors i memòries comuns sempre discutibles. La fraternitat basada en l’amistat de les relacions personals i el treball compartit, deixarà pas a una fraternitat abstracta darrere d’un «bé comú» que les noves classes socials lligades al treball assalariat posaran permanentment en discussió.

    Els revolucionaris que estimaven les crisis i les grans escales

    Però aquells revolucionaris van veure alguna cosa més: el creixement del capitalisme, en primer lloc, no era ni molt menys lineal. Les seves crisis produïen, com sempre fins llavors, subconsum (situacions escandaloses de misèria per als que eren expulsats de la producció). Però, a diferència de les crisis de les societats agràries, les capitalistes no eren crisis de subproducció, sinó de «sobreproducció»: no és que les fàbriques no poguessin produir suficient per a les necessitats de tots, és que la dinàmica mateixa del sistema econòmic els feia impossible vendre-ho a les mateixes grans masses que ho necessitaven, ja que no tenien amb què comprar aquesta producció. És més, es van assegurar que tot això passés regularment, en cicles en els quals cada caiguda portava necessàriament a un enfrontament entre un grup cada vegada més concentrat de propietaris i una classe cada vegada més global i uniforme de treballadors. Els uns i els altres lluitarien en una gran revolució mundial pel control dels estats que asseguraven l’estructura social fins que, de manera similar a com va fer la burgesia del XVIII a la Revolució Francesa, el proletariat es fes amb el control de l’estat amb una finalitat: dirigir un procés massiu de desmercantilització, donant pas a una societat de l’abundància on el propòsit essencial de la producció fora servir a una o altra necessitat, en lloc de ser venuda en forma d’objectes i serveis a un preu.

    Marx o Kropotkin no es van plantejar mai tancar les fàbriques. Pensaven que les crisis de sobreproducció assenyalaven un límit del capitalisme, el límit en el qual la lògica de la mercaderia xocava amb les necessitats humanes. Però veien en les tecnologies de producció massiva i en l’escala cada vegada més gran de les empreses un reflex del progrés que portaria a la classe treballadora a «canviar el món de base». Pensaven que en eliminar el caràcter de mercaderia dels objectes, les «forces productives s’alliberarien», és a dir, que la productivitat es desenvoluparia encara més i amb ella el coneixement, el benestar, etc. I també la pròpia escala de la producció, fins arribar a constituir una gran fàbrica-estat global, tan productiva que podria satisfer les necessitats materials de la Humanitat sencera sense més treball que el voluntari.

    Res d’això va passar. No es va produir cap «revolució mundial». Des de 1871 hi va haver revolucions locals i nacionals en què comunistes i anarquistes van voler veure els seus primers símptomes. La majoria van ser derrotades; no es van tornar a produir a una escala major al següent cicle de creixement i crisi; i les que van triomfar no van portar mai la desmercantilització de la producció. Per contra van donar el poder a règims totalitaris i repressius, amb economies estatalitzades ineficients altament jerarquitzades i nivells de benestar entre els treballadors tan baixos que desmentien tota suposada il·lusió d’«alliberament de les forces productives». Quan va caure la Unió Soviètica i la Xina va donar els seus primers passos cap a un capitalisme controlat per l’estat comunista, el comunisme i el socialisme van quedar desacreditats com alternatives. El seu lloc el va prendre durant els anys noranta l’«anticapitalisme», que oscil·lava entre afirmar que un altre món era possible i negar que capitalisme i espècie humana poguessin sobreviure junts, però que evitava explicar com es faria realitat el primer i què feia inevitable el segon. Fins a cert punt era el resultat de la sensació de fracàs profund del pensament «alternatiu» que va seguir a la caiguda del mur de Berlín el 1989. Però, sense una teoria pròpia, no podia sinó convertir-se en un socialisme invertebrat, un “gran no” on tot hi cabia. Era en certa manera un esquerranisme escarmentat pels falsos paradisos socialistes, pudorós a l’hora de fer qualsevol descripció d’una societat futura, al que li resultava aliena tota pretensió de construir models funcionals en temps present.

    En segon lloc va convertir el treball en una cosa indistingible de qui el realitzés, a causa de l’homogeneïtzació dels processos en el nou espai productiu de la societat: la fàbrica. La nova relació amb el treball i, a través d’ell, amb la societat i la Natura era sobretot impersonal, anònima, no tenia a veure ja amb el «ser», amb el llinatge o amb la geografia. El buit creat per la dilució del servent, el comuner i l’artesà gremial va ser omplert per un nou tipus humà abstracte: «l’individu».

    Encara que pugui sonar estrany avui, tot aquest avenç -que va permetre créixer a la Humanitat en nombre, benestar i coneixement com mai abans- es va produir gràcies a convertir en mercaderia tot el que fins aleshores no ho havia estat, com la terra, que no s’arrendava o es venia habitualment, només es posseïa.

    Fins i tot pels revolucionaris del segle XIX era impossible negar el caràcter progressista de la gran obra del capitalisme. Eren ben conscients de com el boom industrial acostava a la Humanitat cap a l’abundància, augmentant el coneixement i la seva conseqüència pràctica, la tecnologia. Van ser testimonis del formidable espectacle històric d’un món en revolució on les distàncies s’escurçaven, la població es multiplicava, l’energia i l’aigua fluïen per primera vegada fins a les cases, i els imperis més tancats i llunyans veien cedir les seves muralles davant la envestides del comerç global de manufactures. Per primera vegada a la Història, la Humanitat com a tal prenia existència real: a través dels nous mercats tots acabaríem connectats amb tots a tot el món; i a la fàbrica, la immensa majoria de la societat viuria una experiència comuna -i, per tant, arribaria a ser la mateixa cosa- al ritme dels nous enginys mecànics. El capitalisme, segons ells ho veien, preparava una societat igualitària mitjançant la igualtat de les condicions de vida, treball i relació social que ell mateix expandia.

    La història que no ens van explicar

    Dècades abans que es formessin els primers grups socialistes i llibertaris de cert pes, un corrent alternatiu havia començat un camí de llarg recorregut amb un enfocament molt diferent: el comunitarisme.

    El nou món naixerà i s’afirmarà a l’interior del vell

    La idea de base del comunitarisme és que el nou món naixerà i madurarà de l’interior del vell. Els canvis profunds en les relacions socials i econòmiques -els canvis de sistema- no són el producte de revolucions i canvis polítics. Passa a l’inrevés: els canvis polítics sistèmics són l’expressió que noves formes d’organització social, nous valors i formes de treballar i viure, han arribat a la maduresa suficient com per poder establir un ampli consens social. A partir de cert punt de desenvolupament s’estableix una «competència entre sistemes». Les noves formes, fins llavors vàlides només per a una petita minoria, comencen a semblar les úniques capaces d’oferir un millor futur per a la gran majoria. A poc a poc amplien el seu espectre i el seu nombre, involucrant i transformant espais socials cada vegada més amplis, i es converteixen en el centre de l’economia i reconfiguren des de dins les bases culturals, ideològiques i jurídiques de la societat.

    Pels comunitaristes les formes igualitàries han d’acompanyar al capitalisme en la seva evolució com una societat paral·lela, no com una utopia -la promesa d’una societat per arribar-, sinó com una heterotopia: un lloc social diferent, alternatiu, amb valors i formes pròpies. En principi ho fan a la saga, mitjançant aprenentatge, utilització i reelaboració de la tecnologia existent en cada moment i, a partir de cert moment, entrant en competència amb ella. Aquesta perspectiva es va dir «socialisme constructiu».

    El primer objectiu sempre va ser mostrar la viabilitat d’una vida desmercantilitzada «aquí i ara» a qualsevol escala. El comunitarisme no s’ha centrat a crear partits polítics, sinó xarxes de petites comunitats productives igualitàries. La màxima de l’organització econòmica passa a ser «de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats»: s’estableixen comunitats de béns, ingressos i estalvis, s’organitza la producció per consens, es busca des del principi la màxima diversificació per atendre la diversitat de necessitats personals i guanyar autonomia per al conjunt.

    Les noves relacions, aquí i ara

    Des de 1849 fins avui sempre hi ha hagut en tot moment comunitats igualitàries funcionant: comunitats icarianes, arteles russos, kibutz israelians, granges igualitàries americanes, japoneses o alemanyes … Les hi ha hagut pràcticament en tots els continents, han tingut diferents noms i matisos segons el moment i el lloc, han passat per tot tipus de crisi i els seus membres han assumit enormes sacrificis. En lloc de la centralitat de la classe característica del relat col·lectivista, van elaborar un relat de la comunitat i la seva experiència que va donar materialitat a la idea central del socialisme constructiu: construir ara i aquí, dins de la comunitat i entre aquesta i el seu entorn, les relacions socials i econòmiques que es desitgen o postulen com a alternatives vàlides al sistema socioeconòmic existent, sense delegar en partits o estructures organitzatives alienes a les pròpies comunitats. Sense pensar-se «experimentals» ni comptar amb «fulls de ruta» detallats, han creat poc a poc un patrimoni i una cultura pròpies. Són les llavors d’una societat de l’abundància.

    En el marc del capitalisme juvenil i expansiu del segle XIX o al del capitalisme en revolució tecnològica i guerra permanent que el va seguir fins avui, si aquests «illots desmercantilitzats» volen mantenir la seva autonomia apropant-se a l’abundància, han de sortir al mercat: per viure sense necessitar per res els diners dins de la comunitat, han d’aprendre a pensar com a comerciants fora d’ella. No és cap contradicció: estar al mercat és l’única manera de no perdre el pas tecnològic d’un sistema al qual es pretén superar. Però, al mateix temps, és la forma de portar els primers fruits culturals i tecnològics de la societat nova a la societat vella. És en molts sentits -inclòs el moral, ja que aspira a expandir a més persones la millora en les condicions de vida- el primer pas d’una competència entre sistemes.

    La burgesia, en la seva infància medieval, va introduir en petits espais de la societat feudal el principi revolucionari de la igualtat d’origen i unes poques millores tecnològiques que expressaven la seva visió del món. Totes elles es donaven lluny del lloc on estava el centre de la producció de valor en l’època, el camp. La burgesia comercial medieval va inventar coses importants, però en el seu moment excèntriques, com el xec, la lletra de canvi i la comptabilitat de doble entrada. Per contra, el comunitarisme va demostrar des del primer dia la viabilitat d’una organització econòmica pensada des de les necessitats, va fer realitat abans que ningú la igualtat per sobre de diferències de sexe, origen social o geogràfic, i va deixar al llarg del segle XX una sèrie de tecnologies pioneres: la climatització i sanejament d’habitatges populars; la millora de la productivitat agrícola -com el reg per degoteig, la millora de llavors o la gestió científica d’instal·lacions lleteres-; el desenvolupament de programari lliure per a xarxes distribuïdes; i les primeres eines analítiques per intel·ligència pública. Innovacions que segueixen sent significatives i estan cada vegada més a prop del nucli productiu del sistema econòmic.

    En el poc que portem de segle XXI aquesta «lògica de membrana», cultural i tecnològica, entre el passat i el futur, entre la societat capitalista i el petit espai desmercantilitzat de les comunitats igualitàries, s’ha fet encara més clara. L’aparició de noves formes de produir basades en noves formes de propietat comunal -com el programari lliure- i d’arquitectures distribuïdes de comunicació -lligades directament a la desmercantilització i la creació de benestar- avancen que som al llindar d’una nova fase en la que podrem canviar la naturalesa d’aquesta competència entre sistemes.

    Però, sobretot, el que justifica una nova època per al desenvolupament del comunitarisme és un canvi econòmic irreversible que s’ha anat imposant de manera gradual: la reducció de les escales òptimes de producció. Aquest descens de l’escala productiva òptima explica els corrents profunds que produeixen les crisis econòmiques actuals i per què les respostes polítiques i corporatives són moltes vegades contraproduents. I no posa al centre de qualsevol alternativa a la classe social ni a la nació, sinó a la comunitat.

    L’escala i l’abast

    L’òptim d’escala és la dimensió més eficient de les unitats productives d’una societat, la mida a partir del qual les ineficiències generades per haver de gestionar una mida excessiva d’aquestes unitats excedeix el benefici produït per ser una mica més gran. Per a cada dimensió del mercat i cada nivell tecnològic hi ha una escala òptima de producció i resulta fàcil entendre que, en principi, el desenvolupament tecnològic redueix la dimensió òptima, perquè com millor és la tecnologia menys recursos -hores de treball, capital i matèries primeres- calen per produir la mateixa quantitat de productes.

    De l’era de les economies d’escala…

    Durant el gran moment del capitalisme, al segle XIX, mitjançant la conjunció de l’aposta de l’imperialisme britànic pel lliure comerç, l’expansió americana, les unificacions europees i les revolucions del transport -el clipper, el ferrocarril, els vaixells de vapor- els mercats van créixer molt més ràpidament que la productivitat. La mida òptima sempre quedava més enllà, el capital per assolir-ho sempre era escàs. És l’època daurada i més autèntica de les societats per accions: gegantins esforços col·lectius que agrupaven l’estalvi de desenes de milers de petits estalviadors i capitalistes per posar en producció països sencers, noliejar vaixells cada vegada més ràpids, traçar cables de telègraf a través de els oceans o creuar els continents d’extrem a extrem amb ferrocarrils.

    El continu creixement de l’escala va semblar donar la raó durant molt de temps a marxistes, kropotkinians i socialdemòcrates. En els models econòmics de tots ells, sota la permanent dinàmica expansiva del capitalisme hi havia la necessitat de rebaixar preus, augmentant la producció per hora per sobreviure a la competència i fins i tot -si l’empresari era el primer a incorporar noves màquines o tecnologies- obtenir beneficis extraordinaris mentre les altres fàbriques s’adaptaven. Com que cada vegada que augmenta la capacitat productiva es redueix el benefici que aporta cada unitat de producte, per mantenir o incrementar el benefici total l’empresari ha de produir encara més quantitat, per la qual cosa cal incorporar noves màquines i processos amb els quals arribar a una escala encara més gran. Finalment, segons aquests autors, quan la producció s’acosta o fins i tot excedeix la mida potencial del mercat, esclaten les crisis de sobreproducció.

    Aquest model, enunciat per primera vegada per Marx, es coneix com a «llei de la tendència decreixent de la taxa de guany». Durant dècades els economistes marxistes van repetir com un mantra que «la tendència decreixent de la taxa de guany es compensa amb l’increment de la massa de producte» i van donar per fet que cada cicle de creixement i crisi començaria amb una escala major i la desenvoluparia encara més. En conseqüència, el capitalisme s’encaminava a generar macroempreses, veritables monopolis globals en tots i cadascun dels mercats industrials i de consum, el que encaixava com un guant tant amb la visió quasireligiosa d’un gran Armagedón mundial revolucionari, entre el proletariat i la burgesia, així com amb la visió socialdemòcrata que el socialisme seria el resultat de les nacionalitzacions de les grans indústries des de l’estat democràtic a mesura que aquestes arribessin a mides crítiques.

    No obstant això, sota de tots dos models, el revolucionari i el reformista-nacionalitzador, hi havia una presumpció que aviat es demostraria errònia: que en cada cicle apareixeria una demanda efectiva més gran. Perquè és obvi que l’escala mitjana de les empreses en el món capitalista no augmentaria tret que els empresaris poguessin preveure un volum de demanda en creixement, perquè per a una demanda que no creixés globalment, si podien produir el mateix amb menys recursos, no anaven a augmentar l’escala, sinó a reduir-la.

    En l’època en què Marx elabora la seva teoria econòmica -de fet, durant gairebé tot el segle XIX- aquesta demanda extraordinària ve en bona mesura de la incorporació al mercat mundial d’Àsia i Àfrica. El colonialisme, en sotmetre economies endarrerides i enderrocar fronteres duaneres per als productes britànics i francesos va augmentar contínuament la demanda de productes manufacturats, superant la tendència a reduir la mida de les unitats productives que impulsava el desenvolupament tecnològic.

    … A l’era de les ineficiències d’escala

    Podríem posar la data del canvi al 1914. Vint anys després del repartiment colonial d’Àfrica entre les grans potències industrials en la Conferència de Berlín, s’havia dissipat ja l’expectativa que nous mercats extracapitalistes s’incorporessin als de les grans potències. Les tensions territorials a Europa projectaven la duresa de la delimitació de les fronteres colonials. La guerra que estava a punt d’esclatar va ser mundial precisament perquè va suposar la fi de la primera etapa de configuració d’un mercat global unificat. La profecia marxista estava funcionant. La crisi del 29 semblarà corroborar-ho. No obstant això, a partir d’aquí -a través d’una altra guerra mundial més, els processos de descolonització a Àfrica i Àsia i una llarguíssima Guerra Freda- l’evidència es va obstinar a desmantellar la idea que el capitalisme evolucionava constantment cap a increments de l’escala de les empreses.

    De fet les grans empreses nacionals -que van florir a principis del XX, després de la guerra- només van ser centrals en els països socialistes i per a alguns règims nacionalistes de països endarrerits. Tant en ells com en el món desenvolupat, on van tenir un breu floriment com a eina de la reconstrucció postbèl·lica, no van ser el resultat «espontani» de l’evolució dels mercats. En uns i altres van ser una drecera per posar en marxa la producció i reanimar la indústria després de l’enorme destrucció deixada per la crisi i la guerra. Però van arribar aviat al seu sostre, especialment en el marc de les economies planificades que les havien convertit en bandera. En cada nova fase de desenvolupament tecnològic les macroempreses estatals augmentaven les ineficiències i els seus costos, que, dins d’un sistema autoritari i centralitzat, es transmetien amb extraordinària velocitat per tot el sistema econòmic. L’URSS, que prometia «superar als EUA» a mitjans dels anys seixanta, entrava en crisi ja als setanta i en oberta descomposició als vuitanta.

    En el bloc occidental ni les majors multinacionals tenien una dimensió relativa comparable als grans dinosaures estatals de la URSS i, tot i això, el pes de les ineficiències d’escala va començar a ser evident a mitjans dels cinquanta. L’economista Kenneth Boulding va cridar l’atenció llavors sobre els problemes de comunicació, gestió i control de grans organitzacions piramidals. Boulding va advertir a més que, donada la mida i el pes de certes empreses en el sistema econòmic i l’ocupació, les ineficiències amenaçaven amb traslladar-se a tota l’economia a través de l’estat, ja que les empreses sobreescalades pugnaven per «capturar» i per suplir el cost de les ineficiències degudes a la sobreescala amb rendes producte d’una regulació a mida.

    Seguint les advertències de Boulding, la investigació tecnològica es va centrar a partir de llavors en la informàtica i la gestió de dades, en les comunicacions i en les formes de treball. La «revolució informacional» que va arrencar en aquest moment va ser la primera línia del front contra els efectes de la sobreescala. No va ser suficient, però. A mitjans dels anys setanta resultava evident a Europa -i no només en ella- que l’estat de postguerra, capturat per les grans empreses i els interessos sectorials, era pràcticament inviable.

    És llavors quan es dissenya el conjunt de polítiques anomenat «neoliberalisme»: bàsicament un intent d’enfrontar els resultats de la sobreescala de l’altra manera possible: ampliar mercats. L’original del neoliberalisme és que no només estendrà els mercats en l’espai -reducció de barreres aranzelàries, creació de zones de lliure comerç-, sinó també en el temps, amb l’ús de noves eines com la «financiarització».

    Avui el capital és massa gran per a l’escala productiva real…

    És ben sabut com les innovacions financeres i la desregulació es conjugaran per crear les bases de la crisi global de 2008. El que no es comenta tant és que en la mateixa «exuberància del capital» que va precedir al crash es manifestava un problema de sobreescala. Les exuberàncies inversores són miratges massius que es produeixen per la desesperació dels inversors que no troben on col·locar el seu capital.

    A més, aquest problema ja endèmic estava multiplicat per la captura de l’estat i del mateix mercat pels bancs. L’estat havia desregulat l’activitat financera en benefici dels grans bancs més enllà del que és raonable. Les agències estatals es veien impotents i, sovint, condicionades o seduïdes per la pressió d’unes institucions considerades «sistèmiques», que havien convertit el “massa gran per caure” en una bandera corsària. I ni tan sols el mercat podia actuar com a contrapoder. Amb les agències de ràting capturades pels seus propis clients -repartint qualificacions hiperoptimistes-, la massa de petits inversors només podia seguir els grans corrents de capital com a indicador independent. El dolent és que aquest moviment no era independent en absolut, ja que el canalitzaven els mateixos grups financers. El resultat és un sistema que, fins i tot a la meitat del crack, salvava els seus trastos abusant de les asimetries d’informació i del seu poder per conformar preus a costa dels seus propis clients. A dia d’avui, vuit anys després de la caiguda de Lehman Brothers, aquest sistema segueix bàsicament intacte.

    El fons del problema era que el sistema financer també patia les ineficiències de la sobreescala: les masses de capital eren massa grans en relació als negocis productius reals com perquè ningú es fixés massa en la realitat de les inversions; i fins i tot com perquè pogués trobar interessant invertir en l’escala que se sabia realment productiva. El problema a resoldre era -i és- «col·locar» grans paquets de capital que ja no trobaven -ni troben avui- prou projectes de la seva grandària.

    Durant les últimes dues dècades s’ha convertit en queixa habitual a la premsa econòmica la constatació que no apareixen tantes grans indústries noves que justifiquin inversions grandioses com en els períodes anteriors.

    L’intent de solució al que es va arribar amb el neoliberalisme va ser «financiaritzar» mercats sencers: «empaquetar» riscos -per «dissoldre» els d’uns amb els d’altres- i crear abstraccions de valor en què poder apostar, més que invertir, aquests capitals gegantins. Enron, l’empresa que farà de la financiarització seu producte emblema, permetia invertir en coses com «Megabit d’ample de banda instal·lat» o «megawatt consumit», mostrant així que ni tan sols les telecos i les energètiques eren capaços d’absorbir per sí mateixes les necessitats de col·locació de les grans masses de capital. I també així els famosos derivats sobre hipoteques, que van estar en el centre de la crisi de 2008, expressaven que el sector de la construcció s’havia convertit igualment en massa petit per l’escala del capital que volia unir la seva sort a la seva.

    La crisi del 2008 va deixar clar l’origen de la «descomposició» amb la qual vam començar aquest manifest: la destrucció simultània de les dues principals institucions socials, estat i mercat, per la fam de rendes d’unes empreses sobreescalades -de les que les financeres són la punta de l’iceberg-, que veuen en elles l’única manera de suplir les seves pròpies ineficiències d’escala. El que tothom va veure en el sector financer en els anys que van seguir a la fallida de Lehman Brothers, es va veure amb la mateixa claredat després en les empreses dominants de sectors tan aparentment diferents com l’energètic o l’agroindustrial.

    … I l’escala òptima s’acosta a la dimensió comunitària

    Però si el resultat de les polítiques financeres neoliberals ha estat objecte d’un profund escrutini públic, el que no sol rebre tanta atenció és com la revolució informacional es va unir a la globalització del comerç de mercaderies i a la reducció d’escales òptimes per a crear tot un seguit de noves formes productives. Segurament la causa sigui que els primers en aprofitar-se’n van ser milers de petits empresaris asiàtics, veritables motors de la reducció dràstica de la pobresa global. Tan sols més d’una dècada després, ja en plena crisi, els nous models van començar a arribar a Europa i Amèrica, impulsant una onada de projectes empresarials de petita escala sostinguts sobre una nova base tecnològica i orientats moltes vegades a demandes de nínxol en el mercat global .

    Podem agrupar aquestes noves formes al voltant de dues grans tendències: el «mode de producció P2P» i l’«Economia Directa». El mode de producció P2P replica el model del programari lliure en tot tipus d’indústries on el coneixement condensat en disseny, programari, creativitat, plànols, etc., és central en la creació de valor; i pot acumular-se en un “procomú universal immaterial” susceptible de ser millorat, reformat i utilitzat de formes alternatives per a molts tipus de projectes diferents.

    Aquesta multifuncionalitat de les eines i cadenes de treball -que és el que els economistes anomenen «abast»- és la clau de l’Economia Directa, una forma de crear i llançar a mercats globals productes creats per petits grups que utilitzen, d’una banda, cadenes industrials externes adaptables a baix cost i programari lliure i, de l’altra, sistemes de venda per avançat o finançament col·laboratiu.

    És a dir, davant dels nostres ulls, abans i després de la gran crisi financera, s’ha desenvolupat un nou tipus d’indústria de petita escala que es caracteritza per estar globalitzada i obtenir capital i crèdit al marge del sistema financer, algunes en plataformes de finançament col·laborativa, altres anunciant les seves pròpies prevendes i captant donacions a canvi de marxandatge. De fet és una indústria de capital «gratuït», que no ha de cedir propietat de l’empresa als amos del capital perquè d’una banda redueix les seves necessitats utilitzant eines tecnològiques de domini públic, com el programari lliure i d’altra banda obté el poc capital que necessita sota la forma de vendes avançades i donacions.

    En conjunt, la producció P2P i l’Economia Directa, dues formes de substituir escala per abast, són l’avançada d’una economia productiva que es mou cada vegada més ràpidament cap a la reducció de l’escala. Per això són fonamentals per entendre per què el comunitarisme té una oportunitat única al nou segle.

    Construir abundància aquí i ara

    Abundància té a veure amb producció, no amb consum

    Abundància és un concepte econòmic de l’àmbit de la producció, no del consum. Hi ha abundància quan es pot produir una unitat extra sense que això suposi un increment perceptible de costos. Per als economistes es redueix a una fórmula: «cost marginal zero». Quan en un mercat competitiu ideal el cost marginal és zero, vol dir que els preus que maximitzarien el benefici dels productors serien també zero.

    El sentit comú diria llavors que l’empresa no tindria cap incentiu per seguir produint. Però en realitat, passaria tot el contrari. Tot i que el preu del producte sigui zero, l’interès del productor és produir el màxim possible per diluir els costos fixos que pugui entre totes les unitats produïdes. És en aquest moment teòric, amb preu zero, quan l’empresa deixa de pensar en el mercat i passa a buscar la maximització de la satisfacció de les necessitats humanes a què els seus productes responen.

    És a dir, si el cost marginal s’acostés a zero, els productes es «desmercantilizarien», deixarien de ser mercaderia que cal vendre perquè si no es venguessin generarien una nova pèrdua. Per tant, a partir de cert nivell qualsevol podria gaudir de la quantitat que necessita sense renunciar a res i la mateixa racionalitat que orienta el comportament de les empreses cap a la maximització del benefici, portaria a una economia centrada a satisfer les necessitats humanes: qualsevol podria gaudir de la quantitat que necessités sense renunciar a res.

    Això no vol dir que el capitalisme tendeixi a «desmercantilitzar» pel simple efecte de la competència. Però aquesta solució extrema d’un model bàsic de l’anàlisi econòmica és, en qualsevol cas, molt il·luminadora.

    A la pràctica hi ha abundància quan el cost de servir una unitat més és inapreciable i, donat un càlcul assenyat de la demanda potencial, podem fer-ho indefinidament. Per exemple: el cost de servir una pàgina web o un llibre electrònic a un usuari més en el nostre propi servidor és, a tots els efectes, zero.

    Un producte escàs en una xarxa descentralitzada és abundant en una xarxa distribuïda

    Podríem dir que aquest exemple només seria cert dins d’un rang assumible de peticions, però que si el nombre de persones que volen llegir el nostre llibre passés un cert punt crític, hauríem d’incrementar el nostre ample de banda i segurament també el nombre de servidors. Per tant, si ho veiéssim a llarg termini, aquests augments de costos s’haurien d’imputar a les diferents unitats servides. El cost marginal, el cost associat a l’última còpia distribuïda, no seria zero. L’abundància, en aquest cas, hauria estat només una il·lusió, una espurna, una cosa semblant al cost de portar a algú més des de casa a l’oficina en el nostre cotxe: és pràcticament nul … Fins que s’acaben els seients. Un cop ocupades totes les places, necessitem un altre cotxe o almenys un bitllet d’autobús per cada persona més que voldríem transportar. El cost marginal, l’augment de costos per portar a algú més, seria positiu i fàcilment perceptible.

    Però en el nostre exemple, un bé informacional, aquesta crítica només seria certa si les còpies es distribuïssin des d’un únic servidor. Si ho compartim en una xarxa distribuïda amb altres usuaris que, en descarregar-lo, el deixen al seu torn a disposició dels altres, cada nova descàrrega, cada nou usuari, significarà un lloc possible de descàrrega més per al següent. Com més persones ho descarreguessin, menor seria la probabilitat que, per ràpid i voluminós que fos un increment de la demanda, cap membre de la xarxa hagués d’incrementar els seus costos perquè algú s’en pogués descarregar una nova còpia.

    Això és sens dubte el més important que ens ha ensenyat Internet: el mateix producte que és abundant en una xarxa distribuïda, amb certesa no ho seria en una xarxa centralitzada o descentralitzada. I a l’inrevés, el que és escàs en una xarxa centralitzada o descentralitzada, pot ser abundant en una xarxa distribuïda.

    Aquesta troballa pot semblar limitada, ja que amb les tecnologies actuals només afectaria béns intangibles. Però alguns d’aquests intangibles -com el disseny industrial, de maquinari o de processos- són els motors de l’augment de productivitat en la producció de béns físics i, des de les guerres mundials, el percentatge que representen en el valor total produït no ha fet més que augmentar. La seva conversió en béns gratuïts no pot sinó tenir un efecte profund en tot el sistema productiu.

    Així és com funciona, per exemple, la creació de programari lliure i, en general, tota aquesta creixent economia, en la seva immensa majoria desmercantilitzada, que hem englobat sota l’etiqueta «mode de producció P2P». Al seu torn, l’Economia Directa utilitza els resultats d’aquesta innovació en els marges de l’aparell productiu controlat per les indústries sobreescalades i el molt sobreescalat sistema financer, augmentant la productivitat en la fabricació de béns tangibles i empenyent encara més l’escala a la baixa.

    El «mode de producció P2P» és el model per a la producció d’abundància

    Encara que estiguem lluny de l’abundància general, tenim un model de producció d’abundància per als béns intangibles i la innovació -el «mode de producció P2P» -; aquest alimenta al seu torn un sector, l’Economia Directa, que demostra en el mercat suficient productivitat per competir i guanyar «des de fora» a la indústria sense el concurs de les finances sobreescalades. És a dir, aquest nou ecosistema productiu és capaç de competir i guanyar un espai enfront de gegants que gaudeixen de l’avantatge de rendes extramercat, com les regulacions a mida, subvencions o patents. Estem parlant de les mateixes rendes extramercat que es van multiplicar amb el neoliberalisme i que han produït l’erosió simultània d’estat i mercat, és a dir, la descomposició social. Així que només constatar que hi ha una alternativa productiva ja seria una gran notícia.

    Aquest espai social i productiu al voltant del «nou comunal digital» o el «procomú» és l’equivalent avui de les primeres ciutats i mercats de la burgesia medieval, un espai on apareixen ja les noves relacions socials no mercantils i les noves lògiques comencen a mostrar , al costat de signes d’autonomia, un impacte limitat però directe sobre la productivitat. Al llarg de la baixa edat mitjana, la burgesia va saber impulsar aquestes ciutats per a convertir primer en un gran «taller urbà» i en «democràcies municipals» després. Una tasca històrica semblant, ara amb una societat de l’abundància com a horitzó, és la que té per davant el comunitarisme.

    Perquè tota aquesta reducció d’escales s’acosta cada vegada més la mida òptima de les unitats productives a la dimensió comunitària i, per tant, apunta a la comunitat com a protagonista d’una societat de l’abundància. I és des de la comunitat des d’on podem entendre per què la lluita per superar un sistema socioeconòmic no es pot plantejar com un programa electoral, per revolucionari que sigui, sinó que es dóna en l’àmbit d’una competència més profunda: la productivitat.

    Les dues cares de la productivitat

    «Productivitat» és una paraula que desperta rebuig entre grans sectors de la població. Durant anys, en nom de l’increment de la productivitat s’han reduït salaris, allargat jornades i acomiadat a milers de treballadors. És normal que la paraula produeixi un calfred, perquè en situacions d’estancament i en el marc capitalista és exactament el que vol dir.

    En realitat, però, augmentar la productivitat vol dir poder fer més amb menys recursos i és la mesura de tota alternativa sistèmica. El famós «alliberament de les forces productives», que els vells revolucionaris esperaven que passés al capitalisme, no és altra cosa que un desenvolupament general de la productivitat. El motor de l’increment de la productivitat és el canvi tecnològic, entès de forma àmplia per incloure formes d’organització i estructures. Des del punt de vista comunitari el centre del desenvolupament de la productivitat avui està en el programari lliure, en les xarxes distribuïdes i en les cadenes i eines de producció multipropòsit i de baix cost: tot el que ens acosta a l’abundància.

    Incrementar la productivitat és «treure més suc» dels factors: amb la mateixa quantitat d’inputs, produir més valor en el mateix període de temps. Augmentar la productivitat vol dir, per exemple, obtenir més energia d’una placa solar, necessitar menys aigua per produir la mateixa o més quantitat de verdures o comptar amb nous programes que redueixin les hores que hem de dedicar a tasques repetitives de gestió.

    Però per al capital sobreescalat, en situacions d’estancament on no hi ha inversió nova ni millora tecnològica, «productivitat» vol dir, sobretot, emprar més intensivament el factor treball. És a dir: obtenir hores de feina gratis, per exemple amb l’extensió de la jornada i sense remunerar les hores extres; o mitjançant reducció de la plantilla, tot i que es sobrecarregui més enllà del que és sensat als que queden -el que equival a una disminució dels salaris. Formes alternatives, de vegades complementàries, podrien ser reduir la qualitat de les matèries primeres i, així, el seu cost sense que se n’adonin els consumidors; o deixar de fer-se càrrec de les externalitats generades en la producció, com tirar deixalles sense processar a un riu per estalviar en filtres i depuradores. No és estrany que la paraula «productivitat» faci por.

    Des de la perspectiva de les comunitats, però, desenvolupar la productivitat vol dir alguna cosa completament diferent. La principal manera d’aconseguir-ho és tan nova com inassequible per a la típica empresa sobreescalada i ansiosa de rendes.

    Reprenguem l’exemple de publicar en línia un llibre. Per calcular la productivitat dels factors hauríem de trobar la raó entre el nombre de descàrregues i la quantitat de factors emprats en la seva producció. Però si, com hem vist abans, en comptes de penjar-lo a un únic servidor, el compartim en una xarxa distribuïda, el cost que es produeixi una descàrrega més serà zero. En aquest moment estem en un món d’abundància. Encara que tingués un gran èxit i centenars de milers de persones descarreguessin una còpia, no necessitaríem incrementar l’ús dels factors. La productivitat del treball necessari per escriure, corregir i maquetar el llibre, augmentaria amb cada descàrrega extra.

    Però abraçar aquest camí significa acceptar que el preu d’un bé abundant -com és qualsevol contingut digitalitzat en una xarxa distribuïda- és zero. I amb preus zero no és tan fàcil assegurar al capital els dividends que desitja. Per això les editorials, els gegants del programari, les farmacèutiques o els estudis de cinema intenten mantenir una renda extramercat, en forma de monopoli legal, anomenat «propietat intel·lectual». I per això les discogràfiques aposten per estructures centralitzades i per tant amb costos marginals apreciables, com iTunes o Spotify, per controlar la distribució restringida dels seus productes, de manera que puguin forçar el manteniment de preus positius.

    Generar artificialment escassetat s’ha convertit en la forma de vida de la indústria sobreescalada

    Les indústries tradicionals de la informació i el coneixement estan obstinades a produir escassetat artificialment. La teoria econòmica contemporània qualifica des de fa anys com «innecessària» la propietat intel·lectual i són cada vegada més els economistes de renom que pensen que els seus efectes negatius superen de llarg els positius. Les grans xarxes distribuïdes, en què milions de persones comparteixen arxius digitals, són mitjans infinitament més eficients per a distribuir un producte digitalitzat que Facebook, Twitter, Google Books o Amazon, però les indústries de continguts mantenen des de fa anys un pols legal i polític, que els costa milions cada any en advocats i lobbistes, per aconseguir tancar per llei i empresonar els seus animadors.

    En la producció de béns físics i serveis el contrast no és menys dràstic. Al contrari que en una empresa capitalista, en una comunitat igualitària l’augment de la productivitat es tradueix en una reducció dels temps de treball que obligatòriament cal dedicar per poder mantenir una manera de vida confortable a força de vendre productes al mercat.

    Cal dir que reduir-los no vol dir que passem a mirar el sostre més hores, sinó que tenim més temps i el podem dedicar a un altre tipus d’activitats, com aprendre noves disciplines, jugar, pintar o desenvolupar aportacions al comunal en forma de programari lliure, dissenys, llibres o continguts audiovisuals en domini públic. Activitats que ens mostren en què consistirà el tipus de treball que substituirà el treball assalariat conforme ens apropem a una autèntica societat de l’abundància: una expressió d’habilitats motivada pel plaer de gaudir de la interacció amb altres, el plaer d’aprendre, experimentar i aportar. El contrari de la forma sofisticada d’esclavitud imposada per l’escassetat.

    El capitalisme ha estat el major impulsor de la productivitat de la Història, però simplement no es pot permetre l’abundància. La comunitat, en canvi, la necessita.

    L’abundància és la màgia que brilla sota l’«ètica hacker»

    Qui ha viscut o passat suficient temps en una comunitat igualitària ha sentit l’abundància avançar en la reducció del treball obligat per l’escassetat i la seva substitució gradual pel treball entès com a expressió personal i voluntària del plaer d’aprendre i aportar. Quan tot és comunitari i la responsabilitat és compartida, no s’obre una fractura entre temps de vida i temps de treball. Es pot ser un mateix i el desenvolupament en el treball fa que s’hagi d’aprendre coses noves, de camps nous, per seguir avançant. Deixem de ser llavors mers «tècnics» o «especialistes» per a ser, en principi «pluriespecialistes». Una manera de desenvolupar intel·lectualment que encaixa de forma natural no només amb la reducció d’escala, sinó sobretot amb el desenvolupament de l’abast, aquesta capacitat per crear moltes coses diferents amb una mateixa una base productiva. El pluriespecialisme és un avançament de la fi de l’atomització del coneixement que es va desenvolupar en paral·lel a la divisió del treball fins al límit a la fàbrica industrial.

    L’abundància és la màgia que brilla sota l’«ètica hacker» i els clubs d’aficionats. No és casualitat que una ètica del treball basada en el coneixement i el gaudi s’estengués més enllà del món comuner -on sempre va existir- coincidint amb l’extensió social d’Internet i les primeres formes de producció P2P. Les primeres manifestacions culturals de les xarxes distribuïdes conreaven ja el plaer de descobrir totes aquestes aplicacions del coneixement que serveixen per a molt però no són mercaderia. Celebraven que són valuosos, perquè encara que tinguin preu zero, ens descobreixen la fraternitat del coneixement compartit i, en el seu moment milloren la vida de milers o milions de persones.

    El capitalisme és incapaç des de fa gairebé un segle de traduir en reduccions de jornada els augments de productivitat. L’«ètica hacker» lligada a la producció P2P, mostra com el desenvolupament de l’abundància va parell des del primer dia a l’abolició progressiva del treball forçat per la necessitat. Aquesta forma de treball que competeix i s’oposa al temps dedicat a aprendre, viure i gaudir del viscut.

    El camí de l’abundància no passa per produir menys

    L’abundància no té a veure amb el consum i molt menys amb el consumisme. En realitat el consumisme no és un «estat del capitalisme», sinó una forma compulsiva de consum amb la qual algunes persones, reduïdes a individus aïllats quan arriben al mercat, tracten de rescabalar-se de l’angoixa, la solitud i el neguit d’uns treballs sense sentit i una forma de vida atomitzada que, com el sistema que les produeix, «no van enlloc». Una part de la classe mitjana practica el consumisme amb el mateix fervor amb què després parla d’ell com si fos una culpa universal. Alguns clamen per «reduir el consum» i «decréixer» com a alternativa sistèmica. És una mirada miop: el consumisme no és el centre del sistema econòmic actual, és el símptoma espiritual, visible només en una minoria privilegiada, d’una malaltia més greu i general: la mateixa que produeix el subconsum crònic en el que continua vivint la majoria de la Humanitat i els desastres mediambientals que els commouen.

    Curar-se d’aquesta malaltia no passa per produir menys ni per «tornar» a tecnologies precapitalistes. Renunciar a la productivitat conquerida pel coneixement científic significaria més exclusió i pobresa. Canviar la indústria per l’artesania i l’agricultura tecnificada per una altra de menys productiva significaria simplement reduir la productivitat i, per això, malbaratar encara més recursos humans i naturals del que ja fan les ineficiències de la sobreescala. Renunciar al desenvolupament tecnològic no és altra cosa que adoptar formes de producció més costoses en recursos.

    Molt al contrari, es tracta de produir abundància aquí i ara, des d’una altra escala i una altra lògica -les de la comunitat i les necessitats de les persones reals- desenvolupant tecnologies lliures més i més productives, perquè només amb una major productivitat podrem consumir menys recursos naturals no renovables, menys hores de treball forçat per la necessitat i menys capital, sense deixar de fer-nos càrrec del benestar dels altres.

    Si hi ha alguna cosa a la que no podem renunciar sense empitjorar les coses és a l’abundància. Prou difícil és i serà superar els «cèrcols» i «tanques» que les patents han posat al coneixement científic. Prou mal ha fet l’evolució cap a la generació artificial d’escassetat de tota la indústria química, agrària i farmacèutica. No podem confondre el desenvolupament científic i tecnològic amb les aplicacions monopolistes i rendistes en què les empreses sobreescalades de tecnologia, llavors o investigació biomèdica han convertit els seus productes estrella. En l’aplicació de la genètica a l’agricultura, per exemple, batega la promesa d’abundància, encara que avui el seu ús per Monsanto signifiqui una quotidianitat de destrucció mediambiental, escassetat artificial i destrucció de la llibertat dels productors.

    Què fem amb la sobreexplotació dels recursos naturals?

    La fi de la sobreexplotació de recursos naturals no s’assolirà produint menys o tornant a tecnologies caduques sinó en el camí cap a l’abundància.

    En l’explotació agrícola es veu amb claredat. A Israel, on el moviment kibutz i cooperatiu ha estat el nucli de la producció agrària i el protagonista de la innovació tecnològica, la producció des de 1948 fins avui es va multiplicar per setze, tres vegades més que la població. I encara que el regadiu va passar de 30.000-190.000 Ha, es consumeix un 12% menys d’aigua. És a dir, el desenvolupament tecnològic encoratjat pel sector comunitari, va incrementar la productivitat general -ni més ni menys que un 26%- reduint significativament el cost de produir una unitat més i acostant-nos en aquesta mesura a l’abundància. Però va augmentar encara més la productivitat del factor del que durant dècades ens van dir que portaria a un col·lapse regional si seguia augmentant la producció. Més productivitat i més producció, lluny de portar a una major tensió sobre els recursos, ha reduït el consum total d’aigua.

    Però enfortir les comunitats i la productivitat del sector comunitari no és l’enfocament del discurs oficial i el consens polític a Europa o entre els liberals americans. En aquest relat, abonat durant dècades per un catastrofisme que recorria tots els missatges, des de les superproduccions de Hollywood als documents oficials de l’ONU o la UE, es tractava de justificar a tot cost que els estats paguessin a les grans empreses sobreescalades els seus costos de transformació per evitar un desastre que ells mateixos havien creat i relatat. En nom de la catàstrofe imminent ens tocaria pagar a les companyies d’automòbils els costos d’infraestructura del pas al cotxe elèctric i subvencionar embogidament a les grans energètiques assegurant la seva centralitat, quan la tecnologia apuntava ja cap a l’electricitat renovable i distribuïda. El procés va ser, és, una festa de captures de rendes i corrupció que ha arribat a involucrar fins i tot a Mondragón, el grup de cooperatives que havia estat durant anys model mundial precisament per la seva sobreescala i el seu distanciament dels models comunitaris.

    No podia ser d’una altra manera. Durant anys adherir-se al discurs ecologista ha estat triar entre dues falses opcions. La primera: desentendre’s de la misèria i la fam de la majoria del món, advocant per reduir la productivitat. La segona: engrossir la llista dels partidaris de treure encara més sobirania a les persones i les comunitats i donar més rendes als monopolis. Òbviament és una alternativa tramposa.

    Unint els punts

    Si unim els punts del canvi econòmic a la nostra època, és cert que el primer que salta a la vista és una grandiosa crisi d’escala en la qual grans fons i empreses de volum disfuncional asfixien les dues principals institucions del sistema -estat i mercat- i acceleren la seva descomposició global, descomposició que té enormes costos humans i mediambientals. Però si ampliem el marc, també veiem que la «globalització dels petits», el programari lliure i les xarxes distribuïdes han creat el primer sistema d’innovació tecnològica no mercantil -el «mode de producció P2P»- i un creixent sector industrial -l’Economia directa- que es recolza en ell, competeix cara a cara amb les empreses sobreescalades del món agrari i industrial i té dimensió comunitària.

    I si furguem una mica, encara trobarem alguna cosa més: descobrirem en el comunitarisme un moviment paral·lel, subterrani, que ha acompanyat al capitalisme des de la seva joventut, explorant els camins d’una experiència vital nova i plantant la llavor d’una societat de l’abundància, mentre esperava que arribés el seu moment. Un moment en què l’escala del canvi pogués ser assumida per comunitats igualitàries autoorganitzades. A partir d’aquest moment, xarxes distribuïdes de comunitats serien capaces d’establir les bases per a una competència real entre sistemes, com la que el capitalisme va establir enfront del seu antecessor feudal i estamental.

    Pensem que aquest moment està arribant. Però per poder aprofitar-ho necessitem abans conquerir alguna cosa que el discurs de la descomposició està triturant: la centralitat del treball.

    Conquerir el treball, reconquerir la vida

    L’increment constant de les escales productives durant gairebé dos segles i amb elles de la divisió del treball i dels coneixements, van produir una erosió de la relació entre les persones i el treball concret que exercien. Per a cada vegada més persones era més difícil entendre què significava i aportava als seus i a la societat a més d’un salari i uns dies «lliures» a l’any. Va ser això al que es va anomenar «alienació». Escales gegantines, treballs tan especialitzats i repetitius que semblaven insignificants, homogeneïtzació de les tasques de cada un i, per tant, perfecta substituïbilitat dels treballadors, feien que el significat, la utilitat social i intel·lectual de la tasca que cada un feia a la societat es tornés aliena a la seva vida. El «treball» es convertia en no-vida oposada al «temps de lleure», veritablement humà, reservat a la família i els amics, és a dir, a la comunitat.

    Es podria pensar que aquest fenomen amainaria amb la reducció gradual de les escales òptimes de producció i la lenta emergència -a mesura que les indústries es feien més dependents de la incorporació de coneixement- del pluriespecialisme. Però la veritat és que les noves generacions estan privades fins i tot del treball alienat.

    No poder accedir al treball és romandre a l’exili social

    Durant el 15M es va posar de moda a Espanya anomenar «exiliats» als joves que anaven a treballar a altres llocs del món. Mentrestant, segons les xifres oficials, el 40% dels que es van quedar estaven a l’atur. Aquests eren els veritables exiliats: estaven separats de la vida productiva, separats de la col·laboració i del fer social, separats de la relació amb la Natura.

    Tota la vida d’aquells que van voler entrar al mercat de treball al principi de la crisi és una anomalia. En convertir-se en aliens a la pròpia realitat que constituïen, es van fer espectadors, fins i tot de sí mateixos; el lloc que en les manifestacions van tenir un dia els mòbils, el van començar a tenir, simbòlicament, les càmeres de fotos. La separació del treball es va evidenciar aviat en l’emergència de discursos (anti)consumistes; el consum -l’únic espai en què participen d’una economia que els és aliena- es va convertir per a molts d’ells en l’explicació de tot el sistema social i els seus errors. Una de les formes d’expressar aquesta alienació general va ser la substitució de la centralitat que tradicionalment havia tingut la reivindicació de l’accés al treball per la reivindicació d’una renda garantida per l’estat.

    Viure al marge de l’espai social creat pel treball és realment marxar a l’exili social, perdre o no assolir la posició de membre real d’una comunitat: no estar entre els que converteixen treball en riquesa, sinó entre els que depenen de rendes.

    Tot el que ha definit a aquesta crisi ha dut a tancar en una minoria d’edat permanent als que van arribar a l’edat adulta amb ella. Tot portava a la seva reclusió en l’aïllament propi de l’individu-consumidor. Aquest aïllament és necessàriament frustrant. És alienació que se sent com a tal, com sense sentit. Però la recerca de sentit al marge del Treball -és a dir: al marge de la comunitat, la societat i la Natura- fàcilment pot portar a buscar consol en comunitats il·lusòries que ens absorbeixin sense aportar allò que ens fa part útil d’una comunitat real: aportar al benestar de cada un dels altres, produir. És per això que aquests han estat anys de creixement del racisme, l’antisemitisme i la xenofòbia, el jihadisme i el sectarisme polític i religiós.

    No hi ha autorealització sense treball

    I, precisament per això, el vell eslògan comunitarista de la «conquesta del treball» és més actual que mai. «Conquerir el treball», recuperar-lo com centralitat del que és social des d’allò comunitari, protagonitzar-ho, crear-ho, és l’únic que pot invertir la deriva cap al no res del discurs consumista, el rebuig de la diferència, la xenofòbia i els mil i un nacionalismes que sorgeixen i sorgiran buscant crear encara més fronteres i rendes. És l’únic que pot regenerar sentit, permetre l’autoconeixement i l’autorealització, és a dir, la realització per cadascú dels seus propis valors. Per això el treball té una inevitable dimensió moral, i per això conquerir el treball té, per a tota una generació i una gran massa de persones, el valor d’una regeneració, d’un reempoderament personal veritable que mai podrà oferir ni la militància política ni el conformisme.

    Mai la tecnologia i el coneixement van permetre produir benestar amb escales tan petites com avui. Mai va ser tan accessible passar a ser protagonistes de la producció, de la construcció del nostre entorn; mai les tecnologies disponibles van incorporar ni van servir per desenvolupar tant coneixement com en aquests dies; mai els processos productius transparenten tant com avui la seva relació amb l’entorn amb tanta facilitat i donant un abast tan impressionants. I, amb tot, poques vegades abans l’esperit d’època va ser tan aliè a les possibilitats del moment històric. La causa està, un cop més, en l’impacte moral de la descomposició i la desocupació. La desocupació és l’expressió de la destrucció de capacitat productiva, en termes econòmics és el pitjor dels malbarataments, la més sagnant de les ineficiències. I en l’ànim de qui ho pateix és una llosa, un àcid que destrueix l’autoconfiança, la seguretat, la convicció en les potencialitats del propi fer. La desocupació alimenta la por, i la por paralitza i encega.

    Conquerir el treball és reconquerir la vida

    Fer visible allò que a la por i la inseguretat se’ls sembla impossible és la primera forma en què es pot empoderar a tots els que es van veure exiliats del treball i el seu significat, el que els animarà a prendre responsabilitat amb les seves pròpies comunitats. La generació expulsada del sistema productiu està cridada a conquerir el treball i, amb ell, la vida.

    L’abundància és l’horitzó cap al qual ens mou el desenvolupament del coneixement en la nostra espècie. No és només qüestió de números, de matemàtiques o de comptabilitat sinó també d’ètica, de desitjos, de sentiments, d’estètica. Creem la tecnologia i ella al seu torn ens transforma a nosaltres, transforma el que significa ser humà en el temps nou que nosaltres mateixos vam fundar. I des d’aquest lloc podem imaginar i construir abundància amb forces renovades.

    Ha arribat el moment de prendre la iniciativa, de començar a construir comunitats igualitàries i productives no com experiments ni com «illes» en un oceà de grans escales. Al principi seran només «exemples». Però l’exemple, acompanyat de la idea que l’emulació és possible, és més poderós que qualsevol forma de propaganda.

    L’alternativa comunera no aporta la seguretat gregària del hooligan polític ni l’orgull buit del racista. La pertinença comunitària és un reconeixement en el treball i en l’aprenentatge, no és una «essència» heretada de la cultura nacional o el naixement, ni el resultat d’una adhesió insubstancial o un carnet. No és el producte de la imaginació permanent d’un enfrontament amb uns malvats universals. És un construir constant amb altres, un fer en el qual tots creixem junts, compartint cada vegada més responsabilitat, donant i rebent confiança. És l’oposat al sentiment d’impunitat que «allibera» al «seguidor» protegit pel líder, la bandera o la marca política al soroll de les barricades de carrer, les picabaralles virtuals i els «zascas» mediàtics. Ser comuner és guanyar autonomia i seguretat en la fraternitat de l’aprenentatge, redescobrir-se valuós i valorat en el treball compartit. Ser comuner és posar en acció els valors en què creiem, no competir per cridar-los més fort o enarborar-los com una arma amenaçant. Ser comuner no dóna la tranquil·litat estàtica del iogui o el místic que busca el silenci de la solitud, sinó la serenitat de qui escolta i proposa incloent a l’altre, sense escudar-se en la indignació per no fer res ni ocultar-se en el menyspreu d’una pretesa superioritat. Ser comuner és una manera de viure, aprendre i construir compartint-ho tot amb els altres.

    Necessitem créixer amb altres per poder reconquerir la vida de veritat. Tota «sortida individual» no és més que una forma més del «campi qui pugui». Per descomptat que davant un entorn en descomposició es pot intentar acumular una mica de diners, trobar una casa lluny de tot i viure sense voler saber res de ningú; o guanyar una ocupació estable encara que mal remunerada, interactuar el menys possible en ella i relegar la vida al que queda del dia després de la jornada.
    Però totes aquestes estratègies no són realment satisfactòries sinó diferents formes de fer una retirada més o menys ordenada. A mig termini són una autocondemna a la malenconia. Aïllar-se, posar-se al marge, fins i tot si portés a viure sense el constrenyiment constant de la supervivència monetària, significaria renunciar a créixer, a desenvolupar-se, a realitzar els ideals personals en la pròpia vida. És una altra forma d’exili.

    Per això les comunitats igualitàries existents s’han d’obrir, servir de perxa a l’experiència d’una generació nova. Empoderar també és descobrir en la pràctica que en una comunitat les penes, tan penoses com puguin ser, s’esmorteixen en lloc de xocar, i les alegries i les victòries tenen ressons impossibles de sentir a soles.

    De sumar a multiplicar

    El comunitarisme no té cap paradís per vendre, no llança admonicions ni amenaça als escèptics amb un futur catastròfic. «Reconquerir el treball» -per i amb els propis- és un camí pel qual segurament s’interessaran moltes persones que es plantegen un renaixement al mig de la crisi, sense saber potser que el seu, amb la seva comunitat i els seus afectes, és el renaixement d’un món sencer.

    Ha arribat el moment de dur a terme el que la burgesia va saber fer per superar el feudalisme: convertir l’expulsió del treball, generada pel sistema, en una societat alternativa. Els burgesos medievals van nodrir les seves primeres ciutats amb serfs que havien escapat del vincle a la terra del senyor i es van unir a les primeres petites societats mercantilitzades. Les noves comunitats igualitàries han de créixer amb els expulsats del sistema productiu per donar lloc a les primeres xarxes transnacionals de comunitats orientades a l’abundància. Un món alternatiu més enllà de les fronteres de les piràmides de comandament i la llei de la jungla que es viu a tantes empreses, més enllà també de l’omnipresència de la mercantilització i l’alienació del treball, un món on «tots comparteixen tot» a través de la propietat i l’estalvi comunals i «cadascú rep segons les seves necessitats».

    L’escenari serà urbà

    L’experiència comunitària s’ha centrat històricament en el camp. Els assentaments rurals permeten un espai de relació directa entre el treball i la Natura que segueix sent bàsic per als plantejaments comunitaristes. No obstant això, a Kassel, Washington, Natzaret o Madrid els nous comuners ja no compren camps per posar-los a produir: compren apartaments, oficines i botigues. Estan construint autonomia per a una nova generació de comunitats sobre sectors basats en el coneixement i en entorns urbans. La gamma s’amplia cada vegada més: intel·ligència i dades, formació, maquinari especialitzat, programari lliure, restauració, objectes culturals, productes ecològics … Serveis i productes de producció a petita escala i amb gran abast que s’aboquen cap a l’Economia directa com a forma de relació amb el mercat.

    Des de mitjan segle XIX el comunitarisme va sobreviure perquè va saber demostrar com l’igualitarisme i l’idealisme paguen. En aquesta última dècada ha crescut globalment perquè va aprendre a sumar. Sumar a gent molt diversa i construir una experiència vital, una espurna d’abundància en la vida quotidiana, que molts anomenen ja obertament «postcapitalista». Ara tenim el repte de passar a multiplicar sabent oferir una alternativa, la de la «conquesta del treball», per a la generació exiliada del sistema productiu per la crisi.

    I aquest repte s’enfrontarà, sobretot, a les ciutats, entre altres coses perquè des del punt de vista de l’experiència humana, la relació amb la Natura ve mesurada per la capacitat de transformació de les nostres activitats productives. Un desenvolupador de programari té avui una relació més intensa amb la natura que la que va tenir mai un camperol medieval.

    És cert que aquesta relació queda amagada per als seus protagonistes en la majoria d’indústries sobreescalades on la deliberació se substitueix per conjunts de regles, pràctiques i procediments; on la reflexió sobre el millor objectiu es veu substituïda per la decisió sobre la millor manera i la coordinació de voluntats per eines de llistat i vigilància de l’acompliment de tasques. Però en comunitat, finalitats i eines són part d’un disseny, i un coneixement consensuat entre tots i conscient en cada un. I sobretot, el lloc d’avançada de l’abundància, la línia del front, és allà on més a prop s’està de l’aplicació directa del coneixement a la producció. I això té per escenari, generalment, la ciutat.

    Les tasques dels comuners

    Les comunitats igualitàries hem d’emprendre un camí que permeti el pas del model actual basat en la resistència i la resiliència de la «petita comunitat» a un altre que parteixi d’una gran xarxa de comunitats igualitàries i productives. Hem d’alimentar nous brots que siguin capaços de mantenir-se al mercat i al mateix temps generar majors espais d’abundància i desmercantilització. És més, hem de portar la desmercantilització més enllà del nostre si i fer que impregni tots els nostres entorns. És hora de començar la competència de sistemes.

    Ve un temps en el qual hem d’aprendre a créixer de moltes maneres noves: incorporant nous membres, incubant comunitats, ensenyant tècniques comunitàries als barris o creant universitats populars de nou tipus, que donin eines per al pluriespecialisme.

    Hem d’enfrontar un problema gegantí creat per la sobreescala des d’allò petit, amb allò petit i pas a pas. Hem de trencar, des de la diversitat i l’abundància, amb les trampes que constantment estén una cultura en descomposició que magnifica el derrotisme, el pessimisme i el «campi qui pugui». No serà un camí de roses i segurament tampoc podrem transitar-ho sense trobar serioses resistències.

    Tu ets el protagonista

    Imagina’t com un nou tipus de pioner. Com el protagonista d’una gran aventura col·lectiva.

    No estàs sol. Milers de persones s’han unit durant l’últim any a iniciatives comuneres a tot el món: comunitats igualitàries, kibutz, cooperatives que uneixen treball i habitatge… No massa lluny de tu hi ha una comunitat ja en marxa. Pots participar de les seves activitats, col·laborar en els seus projectes de desenvolupament o unir-te a ella com un comuner més. Construiràs amb altres entusiastes comunitats productives urbanes capaces de generar abundància efectiva en el seu entorn, és a dir, competir amb el mercat.

    Seràs el protagonista d’una aventura que -com a les generacions de comuners que ens van precedir en els segles passats- t’exigirà esforç i compromís a canvi de fer de la vida quelcom d’útil i significatiu. Però a diferència d’aquestes generacions de pioners, que van viure en una època en què l’abundància quedava encara massa lluny, tu pots aspirar a alguna cosa més que viure d’una manera millor. Avui ens toca demostrar que aquesta vida millor serveix per crear abundància per a tothom i que es prepara ja per a poder oferir un lloc i un sentit a cadascú.

    Las Indias, 9 de  maig de 2016

    Apèndix I: coses concretes que pots fer amb aquest manifest

    Si en els paràgrafs previs has trobat idees que concorden amb la teva manera de ser al món i d’entendre les relacions amb els altres, hi ha moltes coses que pots fer a partir d’ara. No es tracta que immediatament ho deixis tot per organitzar una comunitat igualitària, es tracta que utilitzis aquest Manifest per allò per al que està pensat: ser una eina per empoderar-te i empoderar la teva comunitat.

    Amplia la conversa

    • Tens bloc? Publica les teves notes de lectura i les opinions que t’ha generat. No oblidis enllaçar a https://lasindias.blog/manifiest-comuner perquè els teus lectors puguin accedir al text complet en el format que prefereixin.
    • Fes-te ressò i publica la direcció d’aquest manifest en els mitjans socials en els quals tinguis compte.
    • Envia per email la versió en PDF a aquelles persones amb les que sols discutir de temes socials i econòmics i la versió en EPUB als que llegeixin normalment en un llibre electrònic o un mòbil; ho agrairan més que el PDF.

    Organitza espais de trobada

    Pots organitzar una presentació del Manifest. Si ens escrius un correu electrònic podrem enviar-te còpies en paper i farem tot el possible perquè almenys un de nosaltres pugui acompanyar-te a la presentació.

    Demana una sala a la biblioteca o el centre cultural del teu barri i convida als teus coneguts i amics a través de la xarxa. Posa cartells en els taulers d’anuncis de la pròpia biblioteca i d’altres llocs que coneguis per on pugui passar gent interessada.

    Prepara’t per «fer comunitat»

    A «las Indias Club» trobaràs esdeveniments i activitats durant tot l’any en les que pots participar. Activitats culturals i socials que t’aportaran: des de vetllades poètiques i exposicions històriques a projectes de programari lliure, producció P2P i Economia Directa. A més, un cop l’any, en la segona setmana d’octubre, organitzem una conferència internacional en la qual entrevistem i aprenem de persones de tot el món que han creat o posat en marxa projectes de petita escala i gran abast de tot tipus: cooperatives d’energia, productes de maquinari, comunitats igualitàries agrícoles…

    Tenim a més un espai de conversa permanent, «La Matriz», al qual et convidem a sumar-te, que s’alimenta amb els posts del nostre bloc i dels blocs de bona part dels socis de «las Indias Club».

    I, per descomptat, hi ha centenars de comunitats igualitàries a tot el món, inclosa la nostra, que esperen la teva visita amb les portes obertes. Escriu-nos i comparteix les teves inquietuds i idees amb nosaltres.

    Apèndix II: preguntes y crítiques interessants

    El Manifest Comuner és el resultat d’un procés participatiu. A partir d’una proposta original de les Índies que amb prou feines arribava a les vuit mil paraules es va obrir una conversa primer en viu en el Club de les Índies i després en la blocsfera i en sèries de llargs correus electrònics. El resultat ha estat un text amb el doble de longitud però molt més clar i segurament ambiciós.

    Algunes de les qüestions i crítiques plantejades no han trobat el seu lloc en el text però tenen un indubtable valor. Per això les reproduïm aquí.

    «És molt diferent produir programari lliure de produir verdures, semblaria creïble per a un futur 100% virtual, però en el futur seguirem necessitant de verdura»

    Cada avenç de la productivitat ens apropa a l’abundància, i en el límit ens col·locarà en ella. Encara que «en el límit» no signifiqui el mateix que arribar a l’abundància, està més prop del que la majoria de la gent pensa. No solament si veiem l’evolució de la productivitat de gairebé qualsevol bé en els últims dos segles, sinó seguint l’exemple de la verdura, si pensem per exemple en els plans per robotitzar el camp japonès en una generació o la investigació sobre noves tecnologies hidropòniques. És veritat que el resultat no serà el d’un cost marginal zero encara per a tots els productes, però estarà molt proper. En una societat on la major part dels costos marginals estan molt propers a zero, l’escassetat i per tant els mitjans per gestionar-la -com l’autoritat o el mercat- solament determinaran la forma d’organitzar la societat i la nostra vida quotidiana marginalment.

    El model ho tenim ja en la producció P2P, on el mercat segueix existint i jugant un paper important -es venen innovacions i treball personalitzat- però el motor del sistema, el seu dinamisme innegable, ve d’un altre costat: d’una nova forma de gaudir el treball, la relació amb uns altres i ser part de l’esforç productiu de la societat.

    «Quan es parla del treball i de la seva reconquesta, sembla suggerir la substitució del treball assalariat únicament pel treball voluntari»

    Està relacionat amb l’anterior. En cada pas segueix existint una part del treball, al principi important, que va destinada al mercat i per tant es pot dir que al cap i a l’últim és «treball mercantilizat». Però en reduir-se l’escala, es dóna ja espontàniament en un marc de relacions diferent.

    N’hi ha prou en fer una ullada a les desenes de projectes d’Economia Directa que es presenten en plataformes de finançament col·laboratiu totes les setmanes per entendre què vol dir això a la pràctica: el que se’ns presenta com a petites empreses són en realitat grups d’amics que creen i dissenyen junts un projecte productiu. El seu treball té la lògica de l’ètica hacker, no el del treball assalariat.

    Si aquesta tendència l’apliquem conscientment al desenvolupament comunitari, el resultat és que la diferència entre «treball voluntari» i «treball forçat per la necessitat» es difumina des del dia u. Això és cosa ja contrastable en les comunitats igualitàries encara que de moment tingui un impacte petit en el relat social majoritari. Treballar és per cada vegada més gent alguna cosa molt diferent a vendre hores del seu dia a una empresa.

    «Les comunitats igualitàries no sofriran en el seu sí el problema de les escales?»

    Sí, es clar que sí, la tendència a la reducció de l’escala òptima de les unitats productives afecta a les pròpies comunitats. En principi vol dir que l’escala òptima de cada vegada més indústries i negocis s’aproparà a l’escala comunitària. És a dir, que les comunitats podran fer més coses diferents i enfrontar-se amb èxit al mercat a les empreses sobreescalades en un espectre més ampli d’activitats.

    Però també significarà que altres productes, com avui tots aquests béns digitals que poden ser replicats sense cost marginal en xarxes distribuïdes, passaran de ser un negoci comunitari possible a estar sota el domini de l’abundància.

    Fa cent anys obrir una editorial estava lluny de l’assequible per a una comunitat igualitària d’un centenar de persones. Implicava un capital i uns recursos que no tenien a la seva disposició. Els primers casos d’èxit d’editorials en dimensió PIME es donen en els seixanta i setanta, amb esforços herculis i normalment amb una forta aportació de donacions o finançament a fons perdut que estava fos del convencional. En la dècada dels 2000, tenir una activitat editorial competitiva amb les grans editorials per a una comunitat era ja assequible i de fet els *indianos ho vam fer, compaginant el domini públic amb la impressió de petits tiratges a baix cost i la descàrrega gratuïta de les obres íntegres a la xarxa. Així, quan un títol funcionava, llançàvem una altra edició. La reducció d’escala suposava una reducció de riscos i un ús més eficient dels recursos. Encara que els grans grups mediàtics ens asfixiessin en la cadena de distribució, que és una forma de capturar al mercat i obtenir rendes, la veritat és que vam obtenir resultats en la nostra especialitat -assajos originals en espanyol d’autors vius- que milloraven en tiratge i vendes les mitjanes de pràcticament totes les editorials d’assaig del moment. I tot això ho vam fer amb una dedicació a temps parcial. Però després passem el nostre model gairebé completament al llibre digital. Ja no és negoci per a nosaltres, els nostres llibres no són mercaderia per als nostres lectors que els descarreguen i comparteixen lliurement. Si fem còpies en paper és per commemorar alguna cosa relacionat amb el llibre o la seva temàtica o per assegurar que arribi a llocs i entorns on encara no existeix un accés ampli al llibre electrònic.

    L’exemple de l’activitat editorial comunitària val per a molts altres àmbits avui encara comercials. Les mercaderies aniran «passant» per l’escala comunitària per d’aquí convertir-se en béns lliures i deixar de tenir sortida al mercat. I les comunitats aniran canviant el que ofereixen al mercat a cada moment mentre augmenta el que produeixen en abundància i resulta gratuït per a tots.

    La comunitat és l’última escala a la qual el mercat és necessari i la primera en la qual l’abundància és possible. És una espècie d’institució liminal que ha de gestionar la transició entre un món de gestió de l’escassetat i la societat de l’abundància. Per jugar aquest paper de «membrana» entre dues èpoques fins al final, la comunitat haurà d’estendre’s, crear una experiència humana nova, noves formes de cultura pròpies i noves idees inimaginables al món extern a ella. I totes aquestes coses possibilitaran un o diversos salts tecnològics tan importants com en el seu moment va ser la màquina de vapor, que seran les que ens donin l’empenta definitiva per arribar al nou món.

    «Manquen referències al feminisme»

    Ens costa fer una jerarquia entre les discriminacions arbitràries que ens ocorren o ens tracten d’imposar a quí fos. Per descomptat que ens adonem que la societat aquí fora discrimina per cada cosa que pugui discriminar: sexe, posició social/laboral, llengua/dialecte/accent, ingressos, lloc de naixement, color de la pell, cognoms… El que tingui més a mà i sigui més fàcil a cada moment per mantenir una «rendeta» a algú o a algun grup, servirà d’argument discriminatori. En realitat, ni tan sols es pot dir que el mercat discrimini, de fet el mòbil de la discriminació és posar-se a recer del mercat, es discrimina amb qualsevol excusa per restar oportunitats a uns altres i obtenir així una renda.

    Per això en entorns on no hi ha ni pot haver-hi rendes, com una comunitat igualitària, no hi ha aquesta tensió cap a la discriminació a la qual estem acostumats en l’estat i les empreses. La història de les comunitats igualitàries d’avui no és la d’una «lluita» per arribar a gaudir la igualtat perquè estan dividides al seu sí per sexe, raça, origen social o lloc de naixement. La igualtat és el punt de partida, no un objectiu ni un assoliment. Al cap i a la fi una comunitat igualitària és… igualitària, no està lluitant per ser-ho o apropant-se a aconseguir-ho. Ho és. I en la nostra experiència podem dir que n’hi ha prou en voler ser-ho per ser-ho, n’hi ha prou en no considerar ningú ni a la comunitat mateixa com a instrument de res, com a eina amb cap finalitat per «superior» que sembli. N’hi ha prou amb tractar a cadascú i al que fem junts com un fi en si mateix. Quan li diem a la gent que s’apropi a les comunitats igualitàries, els estem dient que donin el salt a un món que està a la cantonada de casa seva i on la discriminació ja no existeix, un món que ells mateixos poden construir.

    Mirar enrere per centrar-se en els símptomes de la malaltia i convertir les barbaritats sofertes per un o per uns altres, ara o històricament, en identitat no ens agrada perquè és estancar-se en un «ésser», en una d’aquestes suposades essències insuperables quan el que toca és un fer que a més, quan s’engega, deixa enrere definitivament, des del dia u, tota aquesta bruticia masclista, racista, excloent i plena de prejudicis que supuren la descomposició i el poder rendista.

    No creiem que sofrir discriminació faci a ningú ni més ni menys valuós. Ni tan sols ens dirigim als joves parats com un grup específic. Diem a les comunitats que hem d’obrir-nos i treballar per ser una alternativa a la destrucció humana que suposa l’atur i que s’enceba en les generacions més joves. Que podem ser ja aquesta alternativa, que no podem conformar-nos amb seguir com fins ara i que ha arribat el moment de posar-nos a la feina, que aquest ha de ser un horitzó. Però no cridem primordialment a ningú, cridem a tothom, joves i no joves, dones i homes, de tot arreu, a posar-se a la feina i conèixer o experimentar, o almenys tenir en compte, l’alternativa comunitària.

    Apèndix: Aportacions sobre el significat d’aquest manifest

    Antonio Blanco: Preludi

    El Manifest Comuner és un text que tot just ha presentat «las Indias» per promoure una conversa, perquè és amb les converses com comencen totes les coses importants.

    M’agradaria destacar cinc elements del Manifest Comuner, que com és habitual en els textos indians, brillen per la seva fonamentació i claredat expositiva.

    En primer lloc, ofereix una explicació sobre quina és la situació de l’economia global, i com ha arribat fins a la mateixa. Amb una perspectiva històrica equànime, s’exposen els llums i les ombres de la gènesi, glòria i decadència d’un sistema econòmic que també va canviar la forma en que entenem les relacions socials i polítiques.

    En segon lloc, és capaç d’assenyalar els signes visibles d’un canvi potencial de magnituds homòlogues al pas de l’Edat Mitjana al capitalisme, i en particular, de la possibilitat d’augmentar el benestar en les nostres societats. No dibuixen un sistema econòmic pensat a l’ombra (o la contra) d’economistes morts, sinó intuït a la llum de pràctiques econòmiques emergents possibilitades per desenvolupaments tecnològics i canvis socials relativament recents. Es tracta d’una evolució d’una lògica de l’escassetat en jocs inercials de suma zero, a una lògica de l’abundància de jocs disruptius de multiplicació distribuïda. A diferència de tots els plans revolucionaris a esquerra i dreta, no cal que tots pensem el mateix per iniciar el canvi. És suficient l’existència d’una petita massa crítica compromesa, com va passar en la «gran transformació» anterior, perquè aquest canvi de lògica es consolidi i desplaci a l’anterior.

    En tercer lloc, i potser sigui el més important, estableix el marc en el qual s’hauria d’establir la conversa política i econòmica. Al marge del major o menor encert del diagnòstic i les promeses de les condicions tecnològiques i socials exposades en el manifest, aquest planteja un imperatiu ètic ineludible, (i citaré textualment): «Entrem en un temps en que cap relat podrà ser cregut si no pot demostrar, aquí i ara, que serveix perquè una nova generació es desenvolupi i visqui decentment mitjançant el treball». Vivim en un entorn polític de desesperant manca d’imaginació, que insisteix en fórmules fallides acompanyades de peticions de sacrifici, perquè els efectes positius d’aquestes fórmules són eternament desplaçats al futur. I no n’hi ha prou amb gaudir col·lectivament de l’abundància actual mitjançant màgics mecanismes redistributius: per una qüestió de mera sostenibilitat individual i social, l’abundància s’ha de generar també de forma col·lectiva.

    En quart lloc, redefineix completament la paraula «treball», ja que ja no constitueix la divisió entre el neg-oci i l’oci. Es tracta d’una relació diferent amb el propi producte de la feina, el coneixement per fer-ho, i la realització d’un mateix i la seva comunitat. Només cal passar uns dies amb la gent de las Indias per comprendre de què estan parlant. I si pensem una mica, coneixem algú que ja encarna aquests valors perquè té la fortuna de tenir aquesta relació de creixement, impacte i plaer amb la feina. Els menys.

    Potser la paraula treball estigui massa connotada negativament per poder ser redimida; potser sigui massa difícil desplaçar-la amb una altra. En qualsevol cas seran més “treballs” que «treball», diferents activitats productives imbricades en processos de desenvolupament personal i col·lectiu. Pluriespecialisme.

    I en cinquè lloc, postula amb notable elegància l’horitzó comunitari. Els que hem estudiat antropologia econòmica sabem que en les anomenades societats igualitàries primitives existeix l’escassetat i aquesta les fa perillar, però també sabem que en elles no hi ha la lògica de l’escassetat. Per això, en el context actual, l’espai comunitari és l’àmbit ideal per a la promoció de la lògica de l’abundància. No seria assenyat, com sostenen alguns, tornar a aquestes societats primitives per recuperar la lògica de l’abundància; una renúncia al progrés tecnològic i la seva productivitat associada. El Manifest té la sensibilitat ecològica de recordar que la productivitat ha de tenir en compte la sostenibilitat no ja només humana, sinó del planeta. L’abundància, ens recorden Las Indias Electrónicas, és a la producció i no al consum. L’abundància és en definitiva fer més, amb menys, per a més gent. El nou escenari comunitari és urbà i digital. Comparteix més imaginari amb les filés transnacionals de les novel·les de Bruce Sterling o Neal Stephenson que amb els kibutz localitzats en terres promeses. Són quelcom incipient, i las Indias, un tast.

    El Manifest Comuner s’adreça sobretot a dues audiències molt diferents, i això és una cosa molt difícil. D’una banda, a les comunitats, perquè s’engresquin a fomentar espais digitals i transnacionals d’abundància; i d’altra banda, als que no troben una sortida a l’economia actual. Penso que el manifest funciona bé en aquest sentit, i espero que serveixi de pont entre uns i altres. En la nostra cultura, l’aposta comunitària està plena de malentesos. El repte consisteix a donar poder i capacitar per iniciar projectes productius sostenibles basats en producció p2p i economia directa , perquè sigui després la pròpia lògica de l’abundància la que inciti a fer el pas natural a la vida comunitària.

    Carlos Sanmartín: Comunitarisme per a sortir del capitalisme

    Vivim en l’època en què el capitalisme ha assolit ja totes les seves fronteres, al no poder arribar a nous mercats el sistema es converteix en un joc de suma zero, és a dir, perquè nosaltres tinguem més uns altres han de tenir menys i viceversa, això s’ha vist també molt en el camp de l’ecologia, aquest oposar l’ésser humà a la resta del món, quantes vegades hem sentit allò de «No podem seguir creixent eternament», la resposta és clara: així no.

    D’altra banda no sempre la societat capitalista ha portat coses dolentes, va aconseguir destruir el sistema feudal on es lligava a les persones a la terra i es van abolir els estaments, va ser una autèntica revolució que va germinar a les ciutats i va permetre a la burgesia des d’espais al principi nimis anar creixent fins a absorbir en el seu model a tota la societat, finalment a tothom. Això va ser un clar avenç social, però s’ha arribat a un punt en què en lloc d’avenços s’està començant a fer reculades, s’està fent front a les ineficiències del sistema a través de l’estat, estem veient tàctiques per part de les macro-corporacions que farien bons als grans senyors feudals.

    Però tenim una oportunitat de canviar tot això, la baixada de l’escala òptima per a la producció permet que petites comunitats igualitàries es posin a produir, guanyant per a ells autonomia, permetent economies desmercades dins d’aquestes comunitats. En apropar-nos a l’escala òptima aconseguim un augment sense límits de l’eficiència en la producció, la qual cosa es coneix com a productivitat, que gestionat per aquestes petites comunitats igualitàries permet reduir el temps i els recursos per a la producció al mateix temps que s’augmenta el produït en varietat i quantitat, això que podem cridar economia de l’abundància és la unió d’un model de Producció P2P (entre parells) i l’Economia Directa dels kickstarters.

    El fet d’aconseguir cada vegada més amb menys és la clau del model que es presenta aquí, golpeja les regles del món capitalista, ja no cal robar-li a l’altre per a nosaltres tenir més, si no que tots dos podem aconseguir el que desitgem, la qual cosa pot permetre a la llarga una societat de l’abundància amb unes regles totalment noves i basada en el poder de les petites comunitats igualitàries. Aquí i ara podem començar a crear aquest món al marge del sistema. És el moment!

    Juan Ruíz: Un manifest comuner

    El títol us podrà sorprendre. A mi em sembla molt adequat al propòsit. Pel de «Manifest», que ho emparenta amb una llarga saga de textos propositius, pràctics i que després d’una anàlisi poderosa de la situació, des del segle XVI s’han atrevit a proposar alternatives i maneres de vida crítics, ja sigui per modificar la realitat, ja sigue per obrir noves lleres per a la realització personal i col·lectiva. I «comuner» com a expressió de tot això que es comuna, el comunal, sobretot com a aplicació i experiència vital i productiva del que «aquí i ara» significa el pro-comú.

    Es tracta d’un text revolucionari. Almenys, jo ho considero així. I radical. Encara que haig d’aclarir que no es tracta de la tradicional revolució global i centralitzada que aspira a aconseguir el poder perquè una elit conreada i progressista, o autoritària i fonamentalista, canviïn la realitat de dalt a cop de llei i coerció, sinó una revolució de la proximitat que es verifica pel posicionament tàctic que el text defensa: aprofitar les oportunitats de la tecnologia i de la revolució de les escales de producció per crear, en el si mateix del sistema capitalista, societats vivencials i productives que suposen una alternativa i una superació de la realitat existent. Mai societats al marge, sinó integrades i que saben aprofitar el coneixement compartit per crear abundància i competir al mercat, per oferir un exemple de vida i de creació en comú en el qual prevalgui la llibertat.

    Es a dir, el text no busca solucionar els problemes globals, sinó oferir a les persones una alternativa existencial diferent a la precarietat que el capitalisme ofereix, un mode de vida i de treball avui ja possible gràcies a les especials condicions socials, econòmiques i tecnològiques existents i que sàviament utilitzades poden fer-nos viure una existència diferent més plena i lliure: una revolució distribuïda d’innombrables cèl·lules llibertàries que podrien ser capaces de canviar el sistema des de dins.

    El manifest precisament ens parla de per què ara és possible l’existència de comunitats productives autònomes, com la suma de totes elles podrien anar transformant el mateix capitalisme cap a una economia que el text defineix com de l’abundància, per oposició a l’economia d’escassetat artificial que el sistema crea per la seva mateixa idiosincràsia, i per què viure en aquest tipus de comunitats (que no sectes) ofereix una oportunitat de realització personal més valuós que el mediocre que ofereix avui el sistema a tantes persones.

    Un exemple que pot il·lustrar aquesta oportunitat es troba en l’anomenada economia directa, i que avui ja suposa una oportunitat real de desenvolupament local a petita escala, perquè aprofita el coneixement i la tecnologia lliure, la capacitat d’Internet per ampliar el seu abast, en suma, tant per innovar en el micro, com per poder distribuir la producció a nivell global.